Els maldecaps

Entre el mal de cap
i els maldecaps
em fa l'efecte que he perdut el cap.
A ser un ésser maleït
he d'agrair la desesperació.
Temps enrere, si el sentia tossir
pregava perquè no fóra res
però ara que el món trontolla
remugue i el maleïsc.
Per acabar-ho d'adobar,
des que ha entrat el virus per la porta
tot el que diu em sembla insignificant,
i li desitge tota classe de maldecaps
fins que li gire el cap com a Linda Blair
i vomite sopa de pèsols.
Diu que el mal l'he dut jo a casa
pel recital de dijous passat.
Però no és cert.
Ell bé que es demanava xupitos
celebrant Sant Patrici a la barra
d'un bar irlandès.
Ho va dur ell. Jo només vaig estar
amb gent rància, recitant poesies
pretensioses.
També va haver un grup de corda i
ball típic de la Manxa.
Em vaig enrecordar dels segells de sis pessetes i de la província cinquanta-tres.
No em lleve el mal de cap de damunt;
figura que la baixa durarà set dies

 

Ai, Sexorcisto, si hagueres vist el grup de danses típiques manxegues t'hagueres quedat bocabadada i en ganes de fumigar el local. Xica, allò semblava el No-Do. El moviment neoranci contraataca i ompli els teatres. No hi vages sense una llanda de Zotal. Salutacions cordials. Lluís