Quan dorms.

Quan dorms,
tant absent i distant,
les teves pestanyes d´ombra
tremen al trencar-se´t la mar
sota les parpelles.

. . . . . . . .
. . . . . . . -Desitjo la inmensa mar dels teus ulls,
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . i els infants que hi trobo
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ..i el naufragi que sento.

Quan dorms,
tant quietament deixada,
m´encimbello a l´acabament dels meus dits
per besarte la pell tendre i daurada,
i sentir el cremall dels teus llavis
guspirejar somnis que s´esclofollen
i se m´escapen.

 

Trobo que és un bell, un molt bell poema d'amor. Dolcíssim.

PD: Masses zeros en les caselles dels fors!